PS08' (Dia 1)

Uff, que ràpidament pasa any !!! Sembla mentida però ja és Primavera al Parc del Ferum(el lloc és molt guapo, però fot una pudor...). Ja hi sóm a la setmana boja d'anar de concert en concerts, de cervesas a 4€ i dels royons al xeres(això de treballar asegut pasa comptes).Vaig començar a "lo grande". De primer plat Public Enemy. No tenia molt clar que em trobaria i la intro de tecno-hop del Bomb Squad encara em va despistar més. Però quan van retirar la taula i va apareixer al darrera una bateria ja estava clar que els P.E. volien montar-la. I ho van aconseguir des de el començament obrint amb tota una declaració de principis: Bring tha Noise. A estones sonaven old school, a estones semblaven la banda de James Brown i fins i tot van fer versions al més pur estil RATM. I entre tema i tema Chuck D i Flavor Flave despoticaven dels USA, de la TV i dels manipuladors en general: Don't, don't, don't, don't believe the hype. I com a fi de festa un encadenat de grans exits per demostrar que, tret del Wu-Tang-Clan, la resta de rapers estàn a anys llum de la seva llegenda.

De segon plat Portishead. A mi particularment em semblan un grup amb quatre cançons bones i prou, i ahir m'ho va acabar de confirmar. Han pasat de ser una banda de trip-hop de segona divisió a convertir-se en una barreja fallida dels Sonic Youth, els Cure i el rock industrial. El nou disc,tret d'un parell de temas, és repetitius fins a la sacietat(no cal fer servir el teremin a totes las cançons).

De fet només van aconseguir aixecar el nivell quan van recórrer els seus temas més clàssics: Gifmiarison to bi... a güoman.... Evidentment els fans del grup diràn que va ser un gran concert, però clar, que han de dir els pobres si són fan(àtic)s...M'avorrien tant que vaig decidir provar sort als altres escenaris. Res. L'organització havia decidit no contraprogramar als Portishead i en aquell moment només restava com a alternativa els Boris, una banda de metal experimental japonesa(!!!). Si algun dia arriba la fi del món els Boris tenen tots els números per fer la banda sonora. Soroll i més soroll fins a dir prou. I això vam fer, vam dir prou i vam aprofitar per pendre alguna cosa mentre tothom disfrutava dels Mortishead.I per postres els Explosions in the Sky. A aquests els hi tenia ganes des de que van suspendre la seva actuació al festival de l'any passat. EITS són un quartet molt en la línea de Mogwai, que practiquen un post-rock que reflecteix perfectament l'ànima del home urbà del segle XXI.


Si algú no els ha vist mai en directe ja triga. No només per la épica de la seva música sin no per la intensitat del grup a sobre del escenari. La seva actuació va alternar des de la subtilitat d'una caixeta de música fins al caos controlat de las guitarres més enfurismades. Una gran cloenda pel primer dia de festival.

Llàstima que em vaig perdre als Vampire Weekend per incompatibilitat d'horaris o a MGMT per que vaig arribar una mica tard. Coses de la meva puntualitat.
_